A l'època romana, ara fa més de dos mil anys, les terres de la Garriga, ben comunicades i amb abundants recursos naturals, van ser profundament colonitzades en el marc d'un procés de romanització que afectà tota la península i part d'Europa.


Els romans s'apoderaren de les millors terres de conreu i, tal com van fer arreu del Vallès, construïren a les nostres contrades importants explotacions agràries o villae que dedicaren, principalment, a la producció i al comerç de l'oli i del vi.

La vil.la romana de Can Terrers, situada al paratge del mateix nom, al sud del terme municipal de la Garriga, fou una d'aquestes grans explotacions envoltades de vinyes i oliveres. Construïda al segle I a C, va gaudir d'una gran prosperitat i va estar habitada durant prop de set-cents anys. Actualment, les ruïnes de la vil.la, envoltades de boscos i pastures i de grans extensions de conreu, ofereixen un aspecte no gaire diferent del que devien tenir a l'època romana. Visitant la vil.la no costa gaire imaginar els esclaus treballant el camp amb arades tirades per bous i els carros carregats d'àmfores transitant per l'antiga via romana d'Ausa (actual carretera de Vic). Hom pot fer-se una idea molt aproximada del nivell de luxe i confort propi d'aquest tipus d'assentaments visitant les termes o banys privats de la vil.la (balneum).

Es tracta d'un edifici de 200 metres quadrats distribuït en sis estances principals: el vestidor o apodyterium, la sala tèbia o tepidarium, la sala calenta o caldarium, la sauna o sudatorium, la piscina d'aigua freda o frigidarium i el forn on hi havia les instal.lacions de la calefacció subterrània dels banys, coneguda amb el nom d'hypocaustum. Aquests banys estaven destinats a l'ús dels propietaris de la vil.la i dels seus convidats, que d'aquesta manera, podien gaudir del plaer de les aigües i de tractaments termals que avui en dia només es poden prendre en els grans balnearis. Per la seva entitat i bon estat de conservació, la vil.la romana de Can Terrers es considera un dels assentaments rurals d'època romana més rellevants del patrimoni cultural català. El dia 3 d'abril de 200, la Generalitat de Catalunya va declarar la vil.la bé cultural d'interès nacional, en la categoria de zona arqueològica. Amb aquesta declaració, les ruïnes de Can Terrers s'equiparen a conjunts monumentals romans tan importants com el fòrum de Tarragona o la ciutat romana d'Empúries.

L'antiga església parroquial és un dels monuments més interessants del municipi. És una construcció amb elements romànics i gòtics que amaga un interessant retaule gòtic dedicat a Sant Esteve, el patró de la població. Data del 1492 i s'atribueix a l'escola pictòrica dels Huguet-Vergós. La Doma encara conserva l'encant de les antigues esglésies rurals.

El seu origen cal cercar-lo al segle X. De planta preromànica, a l'edifici destaca arquitectònicament la portada del segle XII, es tracta d'una capella d'una sola nau i coberta amb volta de canó, en els murs incorpora elements de construccions més antigues. La porta d'accés té una arquivolta gravada amb entrellaçat de cistella que reposa sobre dues columnes amb capitells bellament esculpits. A l'interior, com a element important, la lauda sepulcral de Xixilona, filla de Guifré, el Pilós, morta l'any 945. És interessant el petit retaule de Santa Maria de finals del segle XV

Situada al nord de la Garriga, hi ha la pintoresca masia de Blancafort del Molí. Els seus diversos edificis formen el conjunt rural més característic del municipi. Les primeres notícies monumentals de què disposa són de la meitat del segle XII. Originàriament era una torre o fortalesa de control de pas del riu Congost. En el conjunt d'edificacions, destaca el vell molí fariner mogut per les aigües embassades del riu Congost, documentat ja al segle XIV i la rústegacapella de la Mare de Déu dels Misteris. La masia data del segle XVI i, a la llinda del portal de pedra picada, s'hi veu esculpit l'escut dels Blancafort.

Aixecada al segle XIII, era el domus més important de la Garriga durant l'edat mitjana, per la categoria social dels seus amos i per la noblesa de la seva construcció. Actualment, encara s'hi aprecien les línies de l'estructura primitiva, amb la torre quadrada de l'homenatge, l'edifici noble i el recinte emmurallat, on encara són visibles tres torres de defensa. Galceran III de Rosanes és potser el garriguenc amb més relleu al llarg de la història.

Lluís Olivé conegut per tothom com una persona amable i generosa, va dedicar 16 anys del seu temps de jubilació a la construcció de casetes en miniatura. Va iniciar la seva obra amb la construcció d'un pont i fent la promesa de continuar construint edificacions emblemàtiques de cases pairals si el pont es mantenia en peu. Tot això s'ha convertit en el treball de creació de més de dotze fidels reproduccions de cases de la seva pròpia població repartides entre el jardí de casa seva, familiars i amics. Actualment en el jardí hi figuren cases tan notables com l'Església de la Doma, la Fortalesa de Rosanes, can Terrers, can Busquets, el Molí del Blancafort, Puiggraciós, Casa Basilical, la Masia del Barça . D'altres que un cop fetes les obsequiava. Lluís Olivé dedicava una mitjana de cinc a sis hores al dia. Cada caseta suposava un temps de construcció sempre superior a un any, exceptuant l'Església de la Doma i can Terres que per les seves dimensions i detalls van durar aproximadament dos anys. Les maquetes d'escala 1/14, estan fetes de materials molt diversos i anecdòtics; les pedres i tota la jardinera que envolta a les casetes eren recollides de les passejades diàries, això també el va convertir en un expert de les tècniques dels bonsais. En Lluís Olivé sempre anava mirant a terra a veure que podia recollir que pogués ser utilitzat com a material de construcció. Les empreses dedicades a la pedra i les constructores eren els proveïdors habituals. Anava a buscar els retalls que per a ells ja no eren utilitzables i també es proveïa de materials de les obres dels carrers, grava, pedres de tot tipus de colors que treballava amb eines rudimentàries en un petit taller al patí de casa seva.

La Doma, va ser la més costosa per la seva envergadura i la quantitat de detalls. Hi van participar el manya Francesc Puigdomenech i el tallista Enric Naya

Ha estat un dels veritables motors de la vida ciutadana. El primer nucli urbà es va abastir prop dels termes que, l'any 1400, van guarir el rei Martí l'Humà. Encara avui es pot veure la font termal coneguda popularment com a El Pou Calent. Està situada al carrer dels Banys, entre els dos balnearis actuals.

Santiago Rovira, de la casa número 13 del carrer Cardedeu, durant un viatge a Olot, que fa fer amb la seva germana als voltants de 1930, quedà impressionat amb les catifes florals que és feien en aquella població pel Corpus. L'any següent, Santiago Rovira, per la festivitat del Corpus, emulant el costum d'aquella ciutat, va fer una catifa al davant de casa seva. Utilitzà pètals de rosa, flors i verd del seu jardí, i també ginesta, que sempre ha estat a la Garriga la flor pròpia per llençar durant el pas de la processó.


Parlar de l'arquitectura a la Garriga és parlar principalment de modernisme i en concret de l'obra de l'arquitecte Raspall, màxim exponent del modernisme d'estiueig. Va dur a terme una important tasca urbanística promoguda per destacats membres de la burgesia barcelonina del inicis del segle XX. Cal destacant per la seva magnitud l'anomenada Illa Raspall declarada Bé Cultural d'Interès Nacional, les quatre cases que formen la Mansana Raspall presenten tots els elements característics del modernisme.

També hi trobem la Vil ·la romana de Can Terrers també declarada Bé Cultural d'Interès Nacional sent un dels assentaments rurals de l'època romana més rellevants del patrimoni cultural català, i La Doma , antiga església parroquial amb elements romànics i gòtics.



La Garriga és coneguda, entre altres aspectes per la celebració d'una de les festes de major arrelament popular: la festivitat del Corpus, documentada des del s.XIV. En aquesta diada tan significativa s'encatifa amb clavells i ginesta més d'un quilòmetre de carrers de la població. És la festivitat més arrelada. Moltes generacions l'han anat mantenint pel damunt de modes, política, canvis de vida, etc.




Les condicions climàtiques i mediambientals del municipi i dels seus entorns, fan també de la Garriga un lloc privilegiat. El seu Passeig, la presència de boscos, fonts, vinyes i rutes que surten de la població a indrets propers o més allunyats, permeten descobrir la bellesa interior i la que envolta la població. Lloc tradicional d’estiueig, el municipi disposa d’indrets d’interès, de paratges d’un excel•lent qualitat ambiental i atmosfèrica, prou coneguda i molt apreciada.


Entre els diversos camps de l’activitat que es desenvolupa a la Garriga hi ha algun que mereixen menció especial. La seva trajectòria els ha donat un paper destacat que han superat els límits locals, la coneguda “Botifarra de la Garriga” que ha esdevingut sempre garantia de màxima qualitat i el sector del moble on podreu trobar tot el parament de la llar amb la qualitat i disseny que ens caracteritza. També cal destacar elements com El Passeig, La Vil•la Romana, l’església romànica de la Doma, l’Ermita de Santa Mª del Camí, el Molí de Blancafort, la fortaleza de Rosanes, que juntament amb les condicions cliàtiques i medioambientals fan de la Garriga un lloc privilegiat

Tot començà l’any 1928 quan l’arquitecte Manel Raspall va fer davant de casa seva, juntament amb els seus veïns, una catifa floral. Aquesta iniciativa, que representà l’elaboració de la primera catifa floral a la Garriga, fou assumida en gran acceptació lentament però per altres carrers fins arribar a engalonar la totalitat del centre de la població.

Poc es podien imaginar que gairebé 70 anys després, les catifes serien una de les característiques més importants de la Diada de Corpus.

            

Any, rere any, la Garriga es vesteix de clavell i de festa. És aquest dia quan l’aire s’omple de l’olor del verd acabat de tallar i de milers de clavells i ginesta collits per la gent, és l’aroma de la Festa, és l’olor del Corpus.

           

Quasi dos quilòmetres de catifes de mil colors, altars i enramades són el resultat de la festivitat més arrelada i de la complicitat d’un poble que, ajupit a terra, una a una, col•loca cada flor.

Moltes generacions l’han anat mantenint més enllà , aquesta tradició viva i sentida de caire popular i participatiu.